L'admiració és considerada, tant per Plató, com per Aristòtil, com l'origen de la filosofia. Segons aquests autors la filosofia va sorgir de l’admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l’estranyesa (significats relacionats amb el terme grec thauma, meravella). L'esmentada admiració procedeix, al seu torn, no d’una orientació cap a coneixements pràctics, en el sentit de coneixements encaminats a aconseguir finalitats concretes que millorin tals o quals aspectes de la nostra existència, sinó que procedeix d'un desconcert. Qui s’admira, qui experimenta la sensació de sorpresa o meravella davant algun problema, ho fa perquè experimenta una certa desorientació, es troba en una situació semblant a la que experimentem davant una paradoxa (el contrari a la doxa o opinió): s’admira que les coses o problemes que causen l'esmentada admiració no responen immediatament a un ordre conegut. La recerca d’aquest ordre és la resposta a aquella admiració. Per això, Aristòtil diu també que ja els forjadors de mites eren, en certa forma, filòsofs, perquè els mites es componen d’elements meravellosos o generadors d’admiració. No obstant això, en altres textos contraposa el mite a la plena raó o logos.
jo crec que aqui intenta explicar les bases filosòfiques que tenien Plató i Aristòtil. Diu que creien que l'admiració era la base de la filosofia, i que prove del concert. Qui s'admira, és a causa d'una certa desorientació. Per tant, la recerca de l'ordre és la resposta de l'admiració. Però Aristòtil va dir que els q creaven els mites, ja eren alhora filòsofs, perquè els mites comportaven admiració. Però, altres textos contraposen el mite i la raó.
ResponEliminaFixa't que diu "en certa forma", no eren filòsofs els forjadors de mites.
ResponEliminaJo crec que està explicant més o menys de qué prové la filosofia i intenta relacionarla amb els forjadors de mitee, perqué d'alguna manera coincideixen amb l'origen de la filosofia.
ResponElimina